CONSTATAT: VALÉNCIA ESTÀ MORIBUNDA

Afirmar a estes altures que les declaracions del tinent general Mena son inacceptables, és no dir res.

Reconèixer que este militar té una mentalitat absolutament preconstitucional i franquista; que no coneix, no sols la constitució, sinó lo que significa un estat de dret i, especialment el paper de l'exèrcit en una democràcia es, també, obvi. I demanar la seua destitució, o alguna cosa més, és, per tant, obligat per a qualsevol demòcrata.

Però les derivacions d'estes declaracions van molt més enllà.

Com és possible que un individu d'estes característiques haja pogut arribar al lloc de l'escalafó militar que ocupava el dia de reis?. Açò és una cosa que hi hauria de fer reflexionar i obligar a donar moltes explicacions al responsable del seu nomenament.

Fins a on arriba este pensament dins de l'estament militar?. No pareix molt lògic que qui ocupa el tercer lloc en l'escala militar faça unes declaracions aixina davant del rei sense tindre el convenciment que molts dels seus “companys” les compartixen. I la prova és la defensa que d'ell ha fet el president de l'Associació de Militars Espanyols, coronel Monge, amenaçant directament al ministre de defensa: Que tenga cuidado y no se meta en berenjenales que no le corresponden y que podrían afectar muy negativamente su carrera política, que tanto y tan cuidadosamente mima; titlant de tebi al Rei: Ha hablado con mucha más determinación y con mucha claridad de lo que habla -cuando toca estos temas, casi de soslayo- nuestro propio jefe supremo de las Fuerzas Armadas; i de quasi marioneta al president del govern espanyol: desde que se dio la posibilidad, desgraciadamente, de que un presidente del Gobierno bastante mediocre, para conservarse en su poltrona pueda pactar hasta la desmembración de la patria con unos señores que se llaman Carod Rovira, el otro y el otro, la cosa és verdaderamente preocupante; i sobre el que també hauria de caure alguna mida disciplinària.

Però, sobre tot, posen en evidència una realitat que queda oculta a la gran majoria de la població i que sorgix de vegada en vegada a la superfície: la democràcia de la que tant presumixen els partits espanyols, no és més que un falsa democràcia “tutelada” per les forces nacionalistes espanyoles més reaccionàries.

Ja han sigut varies les ocasions en les que quan pareixia que la democràcia espanyola podia pegar un bot qualitatiu, hi ha hagut un “colp de timó” per a deixar les coses com sempre han estat. Va ocórrer després del colp d'estat, en l'aprovació posterior de la LOAPA, que posava a les autonomies “en el seu lloc”; va passar altra vegada fa ben poc, quan en l'excusa de la lluita antiterrorista, es tanquen mitjos de comunicació abertxales en euskadi i s'aprova la llei de partits polítics, ilegalitzant quasi la quinta part dels votants bascos; i vorem quin serà ara el canvi de rumb.

Mentres, la nostra societat, la valenciana, pareix profundament adormida en la més absoluta complaença de la seua realitat. En cap mitjà de comunicació ha eixit cap dirigent valencià posicionant-se. En cap declaració de cap polític, ni tan sols en les del propi Mena, ha eixit el nom de Valéncia com una de les autonomies afectada per les amenaces. Com si no existírem. Com si tot açò no anara en nosaltres Com si, per exemple, l'avís del general al voltant del requisit lingüístic no ens afectara; i, lamentablement, és possible que aixina siga, perquè mai anem a reivindicar-lo. Mai anem a exigir una cosa tan senzilla com que qui vinga a treballar o a viure en el nostre territori, sàpia el valencià i no ens obligue a parlar altra llengua als valencians; no parlem, per tant d'exigir la necessitat d'un sistema de finançament just, que no ofegue la nostra economia per cobrir els dèficits de la resta; de la urgència d'una política activa de cohesió territorial que faça general el gentilici “valencià” a tot habitant de la nació; o del dret a l'autodeterminació.

Un altra conseqüència de les declaracions: ha quedat constatat que la societat valenciana està moribunda.

Albert Marín Sanchis