Tornar a la Portada
La situació en Irak és molt inestable. Moltes organitzacions d'ajuda humanitària han deixat el país per que el clima d'inseguretat no els permitix treballar. A més, aquelles organitzacions que pretenien posar en marxa programes de reconstrucció han tingut que anar-se’n per que la fase que viu hui Irak és la de la inestabilitat i no la de la reconstrucció.
La guerra no va generar una catàstrofe humanitària, tal i com va dir MSF en el seu moment, però sí va generar unes necessitats que no son cobertes. Irònicament, si la guerra com a tal no va causar una emergència humanitària, el fracàs dels vencedors a l'hora d'assegurar una seguretat mínima i uns servicis essencials per als civils ha provocat moltes més necessitats de les que, d'altra forma, hauria hagut. La falta de previsió per part de la Coalició ocupant a l'hora de recuperar l'administració del país podria provocar en el futur una crisi d'accés a servicis bàsics com la salut o l'alimentació.
La vida als carrers de Bagdad, en Basora i en tantes altres localitats principalment del centre i el sud del país es insuportable. Sense accés a les cures mèdiques, a l'aigua potable o al sanejament, la situació de salut es crítica i el potencial per el brot de malalties es enorme.
La gent ací necessita servicis mèdics desesperadament: els equips de MSF realitzaren 138 consultes en un dia quan va obrir la primera de tres clíniques; a principis de setembre, els equips realitzaven una mitja de 2500 consultes semanals. El patiment dels iraquians hui es deu a la manca de previsió i a la incapacitat de recompondre l'estat, enfonsat per qui manté el poder en Bagdad. Un govern que no governa i molt menys fora de la capital. Parlar en estos termes de reconstrucció pareix com a mínim arriscat.
Servirà per alguna cosa la conferència? ¿Ocorrerà el mateix que ha ocorregut amb Afganistan, on no més s'ha invertit prop del 20% dels diners promesos fa dos anys en la Conferència de Donants de Tokio?
Que fa falta diners per a eixir d’esta situació tan crítica ningú ho dubta, però pensar que açò s’arregla amb un pla de finançament es voler evitar la qüestió principal. A través del finançament els governs pretenen eludir qualsevol altra responsabilitat política. Es tracta d’una maniobra que ha anat acreixent-se a través dels anys.
Així naix la conferència de Madrid, còpia de la que fa dos anys es va celebrar a Tokio per la reconstrucció d’Afganistan. Aleshores l’opinió pública va entendre que la post guerra no la podria afrontar un país amb més de la meitat de la seua gent desplaçada dins o fora de les seues fronteres, una sequera pertinaç que havia deixat a més de cinc milions de persones sense menjar en un país sense altres recursos substancials que la comercialització d’opi. La fórmula estava clara i la ma salvadora de la comunitat internacional aparegué en una conferència de donants i va anunciar una ajuda per valor de 10.000 milions de dòlars per afrontar la primera fase de reconstrucció d’un país exsangüe després de tres dècades de guerra ininterrompuda.
Els resultats d’aquell exercici poden ajudar-nos a ilustrar fins a quin punt els països donants estaven més interessats en la seua pròpia "guerra" que en adquirir un compromís solidari amb les víctimes. Hui Afganistan seguix sent un país en conflicte, on els enfrontaments entre senyors de la guerra han tornat a guanyar la partida, on la inseguretat i els atacs a les organitzacions humanitàries estan a l’orde del dia i on àmplies zones seguixen inaccessibles. De la promesa inicial Afganistan no ha arribat a vore ni tan sols una quinta part i si la seua situació hui planteja seriosos dubtes és en bona mesura per l’oblit immediat de tots aquells que anunciaren la seua ajuda a bombo y platillo.
Què mou als països organitzadors de la conferència?: un interès real i desinteressat per alleugerir el patiment dels iraquians, o un afany per llavar la seua imatge davant l’opinió pública?
Ningú sap a ciència certa per a que es va a destinar l’ajuda que es comprometra a Madrid. Les xifres que es barallen barregen convenientment conceptes tan diversos com ajuda humanitària, educació, telecomunicacions o seguretat. Davant tal confusió no es fa difícil entendre per què ens han invitat a participar a les ONG i per què hem declinat fer-ho.
La generosa contribució anunciada pel Govern espanyol contrasta amb el seu escàs interès per algunes de las principals crisis humanitàries que hui afecten al món (RDC, Libèria, Chechenia). Els objectius de l’ajuda humanitària espanyola estan més condicionats per l’agenda política que per les necessitats de les poblacions, convertint-se en un instrument més de la política exterior.
El paper de MSF en Irak es limitat debut a la creixent inseguretat i a la manca d’espai per a treballar de forma neutral i independent. Polítics, militars i treballadors humanitaris son percebuts com iguals, quan en realitat allò que els diferència és la independència i la neutralitat. Debut a esta confusió es molt difícil treballar hui en Irak. La tasca de les ONG es confosa amb la tasca dels polítics. Tampoc hi ha coordinació amb l’administració. Per este motiu, l’espai de MSF per a treballar es molt reduït.
A finals de l’estiu de 2003, l’Autoritat Provisional de la Coalició o el Consell de Govern Iraquià no estaven asegurant els servicis bàsics com les cures de salut i l’aigua i l’electricitat. La situació de seguretat es deteriorava amb l’augment d’atacs, no sòls contra les forces de la Coalició si no també contra els símbols de la presència occidental en Irak, incloent als treballadors de l’ajuda humanitària. Els equips de MSF en Basra varen ser evacuats en agost, donat que la situació en eixa ciutat era cada vegada més inestable (el personal nacional completà la distribució de medicaments en centres de salut i hospitals).
Tal vegada el record més visible dels persistents problemes va ser el brutal atac amb bomba a la seu de les Nacions Unides en Bagdad en agost de 2003. MSF estava commoguda per la mort d’un gran nombre de personal iraquià i internacional. L’atac va ser una tràgica ilustració de com la contínua violència està limitant enormement l’habilitat de les organitzacions d’ajuda humanitària i de les agències internacionals d’assistir a la població iraquiana.
Este atac i altres tants perpetrats amb anterioritat qüestionen greument la possibilitat de proporcionar ajuda humanitària independent a l'Irak.
A més, les accions i declaracions realitzades per alguns governs occidentals que participaren en esta guerra han augmentat la vulnerabilitat de les organitzacions humanitàries en relació a este tipus d'atacs, puix es referixen a l'acció humanitària com a part de les seues agendes polítiques. Esta mateixa semana el Secretari d'Estat d'Estats Units, Colin Powell, assenyalà que si les agències d'ajuda es van d'Irak "els terroristes hauran guanyat". Fer de la presència de les ONG un assumpte polític ens recorda als discursos de les forces occidentals en la guerra d'Afganistan, en la qual Powell va denominar a les ONG americanes "forces multiplicadores" de la intervenció.
La independència respecte a objectius polítics es la pedra angular de l'acció de MSF. No som part de la Coalició Antiterrorista liderada per Estats Units en Irak ni actors en esta guerra contra el terrorisme. Els responsables contra l'atac al CICR han posat molt difícil a les organitzacions d'ajuda independents treballar en Irak. I cada vegada que els polítics utilitzen l'ajuda humanitària com un instrument de les seues polítiques exteriors o demanen a les organitzacions d'ajuda prendre partit en un conflicte, la independència resulta greument danyada. L'acció humanitària es caracteritza per l'assistència incondicional a les poblacions més necessitades sense prendre part en un conflicte.
La decisió de MSF de romandre en Irak o en qualsevol altre país mai està basada en objectius polítics ni militars, si no en l'avaluació neutral i independent de les necessitats de la població. En el marc de l'atac contra el CICR, MSF ha evacuat a Amman (Jordània) als set voluntaris internacionals que treballaven en Bagdad. Des d'allí avaluaran la possibilitat de continuar el seu treball en el país en el actual clima de violència i de confusió de rols. Mentre, un equip de 60 iraquians asseguraran el funcionament de les tres clíniques de MSF en Sadr City, un dels barris més pobres de Bagdad.