Tornar a la Portada
En esta biografia (autorisada), Pilarín ens conta que el nostre amic, este personatge que porta una capa, un birret i un floc de cabells blancs estil “Cruela de Vil”, viu entregat a la causa de la justícia i es desviu per caçar als roïns nit i dia, com els herois dels tebeos de Marvel (que ara es diuen comics).
El nostre heroi ha patit molt en esta vida: És això que els gringos diuen un self-made-man. Fill d’una família numerosa i humil, andalusos de Jaén, (“aceituneros altivos”, supose,) va haver de treballar en el camp i també realisar uns atres treballs durs, com empleat de gasolinera i cambrer, per a poder mantindre’s, i va haver d’estudiar en el seminari. Ell pensa que això li va imprimir caràcter (el seu origen humil i haver de treballar, no lo d’estudiar en el seminari) i va de “progre” i “d’esquerrós” per la vida, però no cal aprofundir molt per adonar-se’n que s’enganya. Ho trobes en detallets com, per exemple, que li hagen de dir Don Baltasar en el jutjat, i algunes atres cosetes que anirem observant al llarg del relat. Ell fa bo el refrany castellà: “No sirvas a quien sirvió...”
Només va tindre una novia, que el va “obligar” a casar-se per a poder estar junts. (I ací et preguntes: Tant que presumix de “rogelio”, ¿Per què va trobar necessari casar-se per a poder viure junts?) D’ella admira la seua abnegació, el seu soport incondicional per damunt de les seues pròpies necessitats… (¡Tot un exemple en estos temps per a les dones actuals, que han oblidat per complet quin és el seu lloc!)
Un exemple: la legítima esposa d’este “valent” que lluita contra el mal, és sempre la primera en eixir cada dia del vehícul familiar, per a obrir la porta, i així ser ella qui córrega el risc en cas d’atemptat. Com ella li diu: "tú haces más falta". ¡Pilarín, per l’amor de Déu! Ja sabem que en el teu “club” esteu molt habeats a fer “comulgar con ruedas de molino” a la gent però, ¡no insulteu d’eixa manera la nostra intel·ligència! Perquè, no cal ser molt observador per a deduir que esta família està protegida per guardaespatlles. (Només cal mirar al jutge quan ix per la “tele”, i vore els “goril·les” que l’acompanyen sempre.) A més, és lògic. Però, si no ho estiguera, ¿en quin lloc estàs deixant al teu heroi “supermacho”, amagat en el cotxe i posant a la seua dona com a escut humà?
La veritat és que la part més "personal" del llibre està tractada d’una manera tan “coenta” que no saps si és una novel·la biogràfica o satírica, perquè és difícil de creure que algunes de les coses que es diuen estiguen escrites seriosament. Si voleu “flipar” podeu llegir el llibre (no vos aconselle que el compreu, perquè seria tirar els diners i val “una pasta”; a mi me’l van prestar,) i voreu quins monòlegs més increïbles, plens de “moralina”, més propis de la revista de la “Sección Femenina de la Falange”, o de les novel·les de Danielle Steel o Corín Tellado que d’un llibre del segle XXI. (¿Però, què estic dient? ¡Si al seu costat, la Tellado era una feminista radical!)
També parla en el llibre de la seua època en el govern i del PSOE. Ho fa de gairell i donant una visió parcial, però, al cap i a la fi, és la seua visió personal del tema. Mentre tingues clar açò, cap objecció.
Però hi ha en el llibre un atre fet que sí que és greu: en ell es dóna informació sobre diversos sumaris declarats secrets pel mateix jutge, i als quals teòricament ningú hauria de tindre accés, perquè segons la llei, és delicte divulgar informació judicial secreta. Cal comentar que, a rel d’això, un narcotraficant i un terrorista, que van llegir els seus dossiers judicials en el llibre, van denunciar el fet. (¡Els molt malvats volien ficar en una cuita al nostre heroi!) Perquè, clar, és “un tant irregular” que els encausats puguen saber el que els va a ocórrer per la premsa, abans que el jutge l'hi ho comunique. La veritat és que resultava molt sospitós que apareguera informació secreta sobre casos que duu Garzón, en un llibre sobre Garzón en el qual Garzón ha col·laborat en gran manera. Però tranquils, que com en els comics de Marvel, tot acaba bé: el CGPJ va reconéixer, efectivament, que ha hagut una greu revelació de dades, però no va trobar un culpable i va arxivat el cas. I si els senyors del CGPJ no han trobat indicis suficients de culpabilitat, no “anem a saber nosatres més que el metge”. A més, degut al meu agnosticisme, ja fa temps que vaig deixar de plantejar-me coses que van més enllà de l’enteniment humà.
En resum, ja se sap de quin peu coixeja Pilarín, i cadascú és molt lliure de triar els seus herois i fer-los una història a mida. És lo que té ser escriptor: sempre et pots permetre alguna “llicència poètica”. Però que ens prenga per imbècils, que ens vulga fer creure que un jutge com Garzón, que reconeix ordenar autos poc fonamentats, que “dispara primer i pregunta després”, que clava la pota cada dos per tres (recordeu: ¿On està la “farlopa” del vaixell aquell?), que va pel món tancant mitjans de comunicació de manera poc clara, que juga partits contra la droga amb feixistes en el seu equip (a pesar del seu compromís “antigal” i “esquerrós”), que ens vulga fer passar eixe senyor com un abanderat de la democràcia... ¡Què voleu que vos diga! ¡Això toca la moral!