Des de fa uns mesos, ab motiu dels atentats d'ETA als regidors del Partit Popular, estem assistint a multitudinàries manifestacions ab un lema sempre comú: "Per la Pau". Vist en una primera impressió, no hi ha res que comentar al respecte, la demanda d'un ciutadà "d'a peu" d'un entorn tranquil on desenrollar la seua existència, em pareix llògica i difícilment contestable. L'assumpte, però canvia si s'analitza ab un poquet de profunditat el lema de les manifestacions quan és arborat per polítics i, en general, dirigents socials.
        La pregunta aleshores és la següent: ¿és la Pau un concepte desitjable de qualsevol manera i bo de forma absoluta?. La resposta, per a qualsevol que tinga un poquet de memòria històrica, deu de ser rotundament NO, perque per damunt d'eixe concepte hi ha dos molt més importants: la Justícia i la Llibertat.
        Pot ser que ad algú ad estes altures li parega que estic justificant a ETA. De cap manera. Res més lluny de la meua intenció en este moment que entrar a valorar si les reivindicacions d'ETA són justes o no, o si els mètodes que usa són ajustats a la situació, on, clarament, em situe en contra. Lo que intente exposar és la perillosa utilització que, en la meua opinió, se està fent d'uns fets violents per a reivindicar la Pau com a be absolut.
        Ya en els anys seixanta, el règim de Franco va fer un gran desplegament propagandístic dels "25 años de Paz". ¿Acàs estem ara caminant per la mateixa senda?. Si alguna cosa distinguix a la dreta de l'esquerra en el terreny social, és que la primera opta per la Llei i l'Orde com a bens suprems ("La calle es mía" ¿s'enrecorden?), mentres que la segona anteposa al orde, i, inclòs a la legalitat vigent, la Justícia i la Llibertat. Sense esta escala de valors, no haguera segut possible la Revolució Francesa, que canvià, ab les seues llums i ombres, la ordenació social en avant; la Revolució Russa; o la guerra d'independència espanyola.
        Però, tal vegada, lo que més por em dona és que l'esquerra oficial espanyola s'alinee de forma vergonyosa ad esta filosofia. No sols ya per les esmentades manifestacions, sinó, si encara faltava alguna cosa, per les declaracions del senyor Almunia al respecte del conflicte de Chiapas. Si les primeres declaracions que va fer, comparant un moviment terroriste d'alliberació nacional en un país occidental, ab un moviment de demanda de justícia social en un país iberoamericà, eren ya prou escandaloses, l'intent d'explicació que ha fet en posterioritat, no en són menys. El senyor Almunia s'ha intentat justificar dient que el que volia era condemnar la violència de tot tipus, demanant que aquell que no estiga per eixa labor, que alce la ma. Puix be, senyor Almunia, yo alce eixa ma, perque si no, ¿com es justifiquen les revolucions mencionades abans o, més recentment, la Revolució Cubana, o la Sandinista?, ¿o és que eixes no varen ser violentes y en elles no es produïren víctimes?. La condemna de forma general de la Violència, a l'igual que l'exaltació sense matisos de la Pau, és pura demagògia destinada a societats que "viuen be" i que no volen conflictes que minven el seu nivell de vida.
        Sé que és difícil, des del còmode silló d'un saló d'un barri cèntric d'una ciutat occidental, ficar-se en la pell del que està vent morir de fam la seua família per una situació d'opressió des del poder, però un dirigent polític, i més si s'autodenomina d'esquerres, no pot caure en demagògies populistes que no fan més que degradar a la societat que les aplaudix.

Albert Marín Sanchis